L'argument d'aquesta obra clau del període mut es sobre un camperol que està casat feliçment comença a sentir-se atret per una dona sofisticada de la ciutat, que li sedueix fins al punt de desitjar deixar-ho tot i anar-se'n amb ella. La dona del camperol l’estima molt. Així els dos poden fugir lluny. La dona de la ciutat el va embruixar amb els encants que pot proporcionar-li una vida a la ciutat, en especial amb la música de jazz, les llums de neon i l‘ambient sofisticat. La única solució per veure’s lliure de les seves obligacions i fugir amb la dona de la ciutat és assassinar a la seva esposa.
Aquesta pelicula esta basada en una novel la titulada Viatge a Tilsit escrita per Herman Sunderman. És l’ultima gran obra mestra del cinema mut abans del naixement del sonor, i va aconseguir tres oscars. Els protagonistes estan molt ben escollits. Per interpretar el paper de marit van escollir a un actor que pot interpretar amb duresa el paper. La innocent esposa del camperol va sempre vestida de blanc i amb els cabells recollits, per accentuar la seva innocència. La xica de la ciutat, vesteix amb robes modernes i porta el cabell molt curt a l’estil de les xiques de cabaret. És una bona pel•lícula, encara que a ni no m’ha a agradat massa. No m’agraden molt les pel•lícules mudes.
domingo, 25 de enero de 2009
sábado, 24 de enero de 2009
Aire negre: de Agustín Fernández Paz
Aquest llibre tracta sobre un jove doctor, el doctor Moldes, i la seua primera pacient a la que potser siga la millor clínica psiquiàtrica d’Espanya: Ribera Verda.
Ribera verda tenia la fama de poder solucionar qualsevol cas psiquiàtric en no més de un parell de mesos, però Laura, una jove escriptora de Galícia, ja duia tres mesos a Ribera Verda i encara no havien trobat una solució per la seua malaltia.
Els símptomes de Laura apuntaven a un gran trauma per una vivència horrible de la que ningú no sabia res, i Laura, en el seu estat no ho podia contar.
El Doctor Moldes va provar una teràpia innovadora: una teràpia amb la lectura, i a poc a poc va aconseguir que Laura millorara considerablement. Laura va començar a parlar de nou, a poder eixir fora de la seua cel•la de aïllament a la clínica, a perdre la por...
El doctor Moldes li va demanar que escriguera en una mena de diari, tots els records que li vingueren al cap, ja que a causa de shock, no hi podia recordar molt del que l’havia portat al estat d’uns quants mesos enrere. Segons el doctor, açò era molt important per la seua recuperació, i com a bona pacient, Laura va començar el tractament de seguida.
Laura es va assabentar de que quant més escrivia, més coses recordava. I la seua historia començava així:
Laura era natural de Galícia. En el institut, es va enamorar del professor d’història, Carles, però no es va assolir mai una relació distinta a la de mestre - alumna. Per motius de treball dels seus pares, es va tindre que mudar a Madrid, on es va (o això pensava ella) oblidar de Carles. Va estudiar periodisme a la universitat, i va treballar de periodista durant algun temps. També va escriure un llibre d’històries curtes, i va començar una relació amb un xic amb el que anava a casar-se, quant a causa del estres de la seua vida, va decidir agafar-se un descans, i llogar una casa rural a Galícia, per retrobar la seua infància.
Va buscar per Internet, i trobà una casa rural que li va agradar. Com a propietari, figurava el nom de Carles... Que li hauria passat, cóm es que ja no era mestre?
Laura va llogar una habitació per un mes, i al dia següent, va agafar una maleta i es va dirigir cap a Galícia.
Laura va passar més temps del que esperava en la Casa Gran (la casa rural de galicia) i va començar una relació molt especial amb Carles, però des de feia algun temps, Laura sentia com si la estigueren observant. La llegenda contava que les dones de cabells rojos com ella, despertarien el dimoni, que la perseguiria i la mataria. Però això només eren supersticions... O no?
El cert era que no. Laura havia despertat el dimoni al ficar-se dins d'una cova a la muntanya, i no se’n aniria fins veure-la morta.
Mentre passava el temps, el dimoni pareixia que s’acostava cada volta més a Laura. Anava matant a la gent pròxima a ella i la única solució era fugir.
El seu relat acabava ací, i el doctor Moldes encara tenia que verificar tots els fets. Va començar a investigar, va anar a la zona, va parlar amb Carles que s’avia canviat de casa i ara vivia a Lisboa, la casa gran havia tancat per les morts ocorregudes uns mesos enrere, i va fer l’únic que no tenia que haver fet.les pistes el varen dura a la cova que go va començar tot, i va deixar caure un collar que li havia regalat Laura unes setmanes enrere, quant va millorar considerablement.
El dimoni va seguir la pista de Laura fins la clínica, i la va matar sens deixar ni rastre d’ella.
Ribera verda tenia la fama de poder solucionar qualsevol cas psiquiàtric en no més de un parell de mesos, però Laura, una jove escriptora de Galícia, ja duia tres mesos a Ribera Verda i encara no havien trobat una solució per la seua malaltia.
Els símptomes de Laura apuntaven a un gran trauma per una vivència horrible de la que ningú no sabia res, i Laura, en el seu estat no ho podia contar.
El Doctor Moldes va provar una teràpia innovadora: una teràpia amb la lectura, i a poc a poc va aconseguir que Laura millorara considerablement. Laura va començar a parlar de nou, a poder eixir fora de la seua cel•la de aïllament a la clínica, a perdre la por...
El doctor Moldes li va demanar que escriguera en una mena de diari, tots els records que li vingueren al cap, ja que a causa de shock, no hi podia recordar molt del que l’havia portat al estat d’uns quants mesos enrere. Segons el doctor, açò era molt important per la seua recuperació, i com a bona pacient, Laura va començar el tractament de seguida.
Laura es va assabentar de que quant més escrivia, més coses recordava. I la seua historia començava així:
Laura era natural de Galícia. En el institut, es va enamorar del professor d’història, Carles, però no es va assolir mai una relació distinta a la de mestre - alumna. Per motius de treball dels seus pares, es va tindre que mudar a Madrid, on es va (o això pensava ella) oblidar de Carles. Va estudiar periodisme a la universitat, i va treballar de periodista durant algun temps. També va escriure un llibre d’històries curtes, i va començar una relació amb un xic amb el que anava a casar-se, quant a causa del estres de la seua vida, va decidir agafar-se un descans, i llogar una casa rural a Galícia, per retrobar la seua infància.
Va buscar per Internet, i trobà una casa rural que li va agradar. Com a propietari, figurava el nom de Carles... Que li hauria passat, cóm es que ja no era mestre?
Laura va llogar una habitació per un mes, i al dia següent, va agafar una maleta i es va dirigir cap a Galícia.
Laura va passar més temps del que esperava en la Casa Gran (la casa rural de galicia) i va començar una relació molt especial amb Carles, però des de feia algun temps, Laura sentia com si la estigueren observant. La llegenda contava que les dones de cabells rojos com ella, despertarien el dimoni, que la perseguiria i la mataria. Però això només eren supersticions... O no?
El cert era que no. Laura havia despertat el dimoni al ficar-se dins d'una cova a la muntanya, i no se’n aniria fins veure-la morta.
Mentre passava el temps, el dimoni pareixia que s’acostava cada volta més a Laura. Anava matant a la gent pròxima a ella i la única solució era fugir.
El seu relat acabava ací, i el doctor Moldes encara tenia que verificar tots els fets. Va començar a investigar, va anar a la zona, va parlar amb Carles que s’avia canviat de casa i ara vivia a Lisboa, la casa gran havia tancat per les morts ocorregudes uns mesos enrere, i va fer l’únic que no tenia que haver fet.les pistes el varen dura a la cova que go va començar tot, i va deixar caure un collar que li havia regalat Laura unes setmanes enrere, quant va millorar considerablement.
El dimoni va seguir la pista de Laura fins la clínica, i la va matar sens deixar ni rastre d’ella.
Antonia - Pel·lícula
Antonia és una dona lluitadora i moderna per a la seua època que recorda la seua vida quan està a punt de morir. L’historia comença al final de la Segona Guerra Mundial, quan Antonia torna al seu poble natal per a començar una nova vida.
Antonia s’ocupa de la casa de la seua mare, que acaba de morir. La reforma i la pinta, i després d’uns quants mesos,la casa canvia radicalment. A la casa viu amb la seua filla Danielle, i malgrat les adversitats a les quals ha de fer front, se les apanyen per portar una existència feliç. Antonia encara recorda a tots el habitants del seu poble, que no han canviat gens després de tants anys. Antonia visita el seu amic “dits torts” quasi cada dia, amb la seua filla, i que a la fi, es converteix en el professor de la seua neta superdotada.
El comportament independent, inconscient i una mica excèntric d'Antonia i la seua família, i en especial la seua lluita per el feminisme, es barreja amb la vida quotidiana del poble en que viuen.
La vella granja es converteix en la llar de personatges molt variats. Antonia va “arreplegant” a tots els marginats del poble, i els valora com a persones, cosa que ni les seues pròpies famílies feien. La casa es converteix en un gran casa de amor.
En aquesta pelicula poden veure que no hi ha res predeterminat, que qualsevol pot triar el camí que més li agrade i convinga, tot ho podem decidir nosaltres, inclús quant anem a morir.
És una pel•lícula que no havia vist mai, i que la veritat es que m’ha sorprès, potser per la costum de no veure cap pel•lícula que no siga americana, perquè pensem que es roïna. He estat investigant, i vaig veure que la pel•lícula se’n va dur un Òscar a la millor pel•lícula estrangera a 1996.
Antonia s’ocupa de la casa de la seua mare, que acaba de morir. La reforma i la pinta, i després d’uns quants mesos,la casa canvia radicalment. A la casa viu amb la seua filla Danielle, i malgrat les adversitats a les quals ha de fer front, se les apanyen per portar una existència feliç. Antonia encara recorda a tots el habitants del seu poble, que no han canviat gens després de tants anys. Antonia visita el seu amic “dits torts” quasi cada dia, amb la seua filla, i que a la fi, es converteix en el professor de la seua neta superdotada.
El comportament independent, inconscient i una mica excèntric d'Antonia i la seua família, i en especial la seua lluita per el feminisme, es barreja amb la vida quotidiana del poble en que viuen.
La vella granja es converteix en la llar de personatges molt variats. Antonia va “arreplegant” a tots els marginats del poble, i els valora com a persones, cosa que ni les seues pròpies famílies feien. La casa es converteix en un gran casa de amor.
En aquesta pelicula poden veure que no hi ha res predeterminat, que qualsevol pot triar el camí que més li agrade i convinga, tot ho podem decidir nosaltres, inclús quant anem a morir.
És una pel•lícula que no havia vist mai, i que la veritat es que m’ha sorprès, potser per la costum de no veure cap pel•lícula que no siga americana, perquè pensem que es roïna. He estat investigant, i vaig veure que la pel•lícula se’n va dur un Òscar a la millor pel•lícula estrangera a 1996.
L’arbore di diana - Vicent Martín i Soler
L’argument d’aquesta òpera es sobre Diana i Amore. Diana es la deessa de la castedat, i Amore es la deessa del amor. Diana i amore son rivals i es passen tota l’òpera fent-se la punyeta per a veure qui es la que fa quedar mal a l’altra davant de la resta de déus. Diana, prohibeix a les seues nimfes que tinguen relacions sexuals am els homes, i per a comprovar que continuen castes, planta una pomera màgica que al passar per baix d’ella et mata a pomades si no eres pura.
A la fi, Amore aconsegueix que Diana s’enamore d’un jove, i ara seria ella la que provaria la seua pròpia medecina.
Aquesta ha segut la primera òpera a la he anat, i la veritat es que m’ha agradat molt.
Ha segut en la sala xicoteta del palau de les arts, que te molt bona sonoritat. Els cantants varen estar espectaculars, i l’orquestra va tenir algun que altre desajust, però va estar prou bé. La única cosa que no m’ha agradat es que els subtítols ( perquè aquesta òpera es en alemany, encara que fora escrita per Vicent Martín i Soler que era valencià.) es trobaven a la part de dalt del escenari, i com que nosaltres estàvem a primera filera, va ser un poc incòmode per poder llegir-los, sentir i mirar a la vegada.
Si que es de veres que Martín i Soler va ser un músic molt important a Europa però mai no es podrà comparar am Mozart ( que son de la mateixa època). La seua música era bona, però desprès de eixir de veure l’òpera de Martin i Soler, no pots cantar cap de les melodies perquè no son prou cantables.
Una bona experiència, i pels diners que em va costar...
A la fi, Amore aconsegueix que Diana s’enamore d’un jove, i ara seria ella la que provaria la seua pròpia medecina.
Aquesta ha segut la primera òpera a la he anat, i la veritat es que m’ha agradat molt.
Ha segut en la sala xicoteta del palau de les arts, que te molt bona sonoritat. Els cantants varen estar espectaculars, i l’orquestra va tenir algun que altre desajust, però va estar prou bé. La única cosa que no m’ha agradat es que els subtítols ( perquè aquesta òpera es en alemany, encara que fora escrita per Vicent Martín i Soler que era valencià.) es trobaven a la part de dalt del escenari, i com que nosaltres estàvem a primera filera, va ser un poc incòmode per poder llegir-los, sentir i mirar a la vegada.
Si que es de veres que Martín i Soler va ser un músic molt important a Europa però mai no es podrà comparar am Mozart ( que son de la mateixa època). La seua música era bona, però desprès de eixir de veure l’òpera de Martin i Soler, no pots cantar cap de les melodies perquè no son prou cantables.
Una bona experiència, i pels diners que em va costar...
viernes, 23 de enero de 2009
Iuventutis Day (Teatre)
Tot va començar farà ja un parell de mesos, quant Sandra i jo començàrem a pensar quina obra de teatre podríem anar a veure per a l’assignatura de Literatura Catalana. Avanç d'anar a veure Iuventutis day havíem planejat anar a veure moltes altres, però primer per una cossa i després per un altra, no vam poder anar. Així es que farts de que es truncaren els nostres plans, varem fixar la data per veure aquest “ thriller episcopal ”.
És un obra molt divertida que tracta molts temes de actualitat, però que per comprendre-la totalment, has de “estar al dia” amb la televisió i els diaris. Però no és totalment necessari, no falta que conegues cap dels personatges prèviament per a gaudir un hora i mitja que dura l’obra de teatre.
Iuventutis Day és una critica a tot. Parla dels negocis bruts de la construcció, del govern corrupte, de que les aparences enganyen, dels escàndols sexuals dins de l’església, de pensar en traure beneficis de tot, de manipular els fets per a enganyar a la gent, de que uns fan la feina i uns altres es posen la medalla...
L’obra comença així:
Tot comença en una roda de premsa encapçalada per Monsenyor Sifredi, explicant que el Papa, anava a tornar a Espanya en l’any 2011, i que calia organitzar la seua arribada per que fora millor que a València, Paris o qualsevol altre lloc on s’hagi celebrat un encontre amb el Papa.
Els components de la comissió episcopal, decideixen contractar uns publicistes per fer una sèrie d’anuncis que apropen l’església als joves, i a la gent en general (tele-hostia, confessions a domicili...). a la fi decideixen que els anuncis només no son suficients, i que el millor seria fer una sèrie de televisió amb els rectors com a protagonistes: “Al salir de misa”. Al mateix temps, també creen un concurs televisiu anomenat “Factor Fé” on la gent contaria les seues experiències relacionades amb Deu, i després, el Papa elegiria al jove amb més fe a Madrid.
Ací a València hi havia un jove anomenat “el xiquet de Benimaclet”, que va veure a la mare de Deu, i com que era jove i molt creient seria perfecte per a fer-lo un Icon.
Els rectors també parlaren amb el representat del govern per a que tot estigués preparat per a l’arribada del Papa. Per al Xiquet de Benimaclet es crearia “La ciutat de la Fe” (com que ja existeix la ciutat de les ciències, de la llum, etc, només faltava esta.) com a lloc de peregrinació, aportaria merchandising per a la trobada, uns apartaments...
Però cap d’estes cosses es poden fer, per que el Xiquet de Benimaclet resulta ser un assassí, i després de matar a la seua família, en l’últim assaig avanç de rebre al Papa, ho fa explotar tot i a tots...
És un obra molt divertida que tracta molts temes de actualitat, però que per comprendre-la totalment, has de “estar al dia” amb la televisió i els diaris. Però no és totalment necessari, no falta que conegues cap dels personatges prèviament per a gaudir un hora i mitja que dura l’obra de teatre.
Iuventutis Day és una critica a tot. Parla dels negocis bruts de la construcció, del govern corrupte, de que les aparences enganyen, dels escàndols sexuals dins de l’església, de pensar en traure beneficis de tot, de manipular els fets per a enganyar a la gent, de que uns fan la feina i uns altres es posen la medalla...
L’obra comença així:
Tot comença en una roda de premsa encapçalada per Monsenyor Sifredi, explicant que el Papa, anava a tornar a Espanya en l’any 2011, i que calia organitzar la seua arribada per que fora millor que a València, Paris o qualsevol altre lloc on s’hagi celebrat un encontre amb el Papa.
Els components de la comissió episcopal, decideixen contractar uns publicistes per fer una sèrie d’anuncis que apropen l’església als joves, i a la gent en general (tele-hostia, confessions a domicili...). a la fi decideixen que els anuncis només no son suficients, i que el millor seria fer una sèrie de televisió amb els rectors com a protagonistes: “Al salir de misa”. Al mateix temps, també creen un concurs televisiu anomenat “Factor Fé” on la gent contaria les seues experiències relacionades amb Deu, i després, el Papa elegiria al jove amb més fe a Madrid.
Ací a València hi havia un jove anomenat “el xiquet de Benimaclet”, que va veure a la mare de Deu, i com que era jove i molt creient seria perfecte per a fer-lo un Icon.
Els rectors també parlaren amb el representat del govern per a que tot estigués preparat per a l’arribada del Papa. Per al Xiquet de Benimaclet es crearia “La ciutat de la Fe” (com que ja existeix la ciutat de les ciències, de la llum, etc, només faltava esta.) com a lloc de peregrinació, aportaria merchandising per a la trobada, uns apartaments...
Però cap d’estes cosses es poden fer, per que el Xiquet de Benimaclet resulta ser un assassí, i després de matar a la seua família, en l’últim assaig avanç de rebre al Papa, ho fa explotar tot i a tots...
Sin perdón
Relata l’historia de William Munny, un pistoler vell, que té dificultats per mantenir als seus fills. Per a ell, la mala vida es va acabar quant es va casar am la seua dona. Ara totalment reformat, cria porcs, i cuida de la seua família, però el ingressos no son suficients.
i per això, tot i estar retirat de la seva antiga vida com a caçador de recompenses, se li presenta l’oportunitat de fer un últim treball, que faria que pogués començar una nova vida amb els seus fills. Tot va començar un dia que va aparèixer un jove inexpert, (nebot d’un vell company de entremaliadures) que li va oferir la meitat dels diners si col•laborava amb ell. Munny només treballaria si el seu vell soci es trobava amb ell; i a la fí, el jove va acceptar repartir els diners en tres parts. El “encàrrec” consistia en eliminar dos vaquers que li van marcar la cara i el cós a una prostituta.
Al poble de Big Wiskey no es permeten armes, i aquesta llei, es complirà mentre que el xerif estiga viu.
El encàrrec s’acompleix, però el vell soci de Munny (que a la fi no havia mort ningú) va resultar mort pel xerif, que el va apallissar fins a la mort.
Munny no podia deixar-ho passar, i es va tornar a convertir per uns instants en el assassí que va ser de jove, assassinant a tota persona que se li va posar per davant.
Aquesta pel•lícula és una de les meues favorites. (m’agraden quasi totes les dirigides per Clint Estwood, però també es cert que em vaig quedar adormit en Mystic River...) El primer que em crida l’atenció es la musica. La majoria de les pel•lícules de Clint Eastwood tenen esta musiqueta característica- El primer que vaig pensar com a músic es que no ens faria guanyar molts diners amb les bandes sonores, perquè ha gastat una guitarreta i ja- però si que és de veritat que dona un aire diferent, tot el contrari de el que esperaríem per a una pel•lícula de l’oest, i que és totalment completa i fa el seu paper a la perfecció.
El cert és que la pel•lícula ja te alguns anys (és del ’93), i és un dels últims westerns que s’han rodat.
Un obra mestra, sens dubtar-ho.
i per això, tot i estar retirat de la seva antiga vida com a caçador de recompenses, se li presenta l’oportunitat de fer un últim treball, que faria que pogués començar una nova vida amb els seus fills. Tot va començar un dia que va aparèixer un jove inexpert, (nebot d’un vell company de entremaliadures) que li va oferir la meitat dels diners si col•laborava amb ell. Munny només treballaria si el seu vell soci es trobava amb ell; i a la fí, el jove va acceptar repartir els diners en tres parts. El “encàrrec” consistia en eliminar dos vaquers que li van marcar la cara i el cós a una prostituta.
Al poble de Big Wiskey no es permeten armes, i aquesta llei, es complirà mentre que el xerif estiga viu.
El encàrrec s’acompleix, però el vell soci de Munny (que a la fi no havia mort ningú) va resultar mort pel xerif, que el va apallissar fins a la mort.
Munny no podia deixar-ho passar, i es va tornar a convertir per uns instants en el assassí que va ser de jove, assassinant a tota persona que se li va posar per davant.
Aquesta pel•lícula és una de les meues favorites. (m’agraden quasi totes les dirigides per Clint Estwood, però també es cert que em vaig quedar adormit en Mystic River...) El primer que em crida l’atenció es la musica. La majoria de les pel•lícules de Clint Eastwood tenen esta musiqueta característica- El primer que vaig pensar com a músic es que no ens faria guanyar molts diners amb les bandes sonores, perquè ha gastat una guitarreta i ja- però si que és de veritat que dona un aire diferent, tot el contrari de el que esperaríem per a una pel•lícula de l’oest, i que és totalment completa i fa el seu paper a la perfecció.
El cert és que la pel•lícula ja te alguns anys (és del ’93), i és un dels últims westerns que s’han rodat.
Un obra mestra, sens dubtar-ho.
jueves, 22 de enero de 2009
Pròleg a El quadern Daurat
Que per què he escollit aquest text i no un altre? Per que era el més curt? Doncs no. L’he elegit perquè és, en la meua opinió el text més interessant i complet. Aquest text, tracta molts temes que son molt importants; tracta sobre com ensenyen els mestres- i com ho seguiran fent- , Parla de que arriba un punt en que les persones deuen saber que és lo que els convé i lo que no, de les decisions pròpies, d’anar mes enllà del que veiem i de no deixar-nos influenciar per texts o persones. I molts més que segur que ara se m’escapen.
El que passa es que tots ens diuen: teniu que ensenyar d'una forma distinta, no ho teniu que fer com vos ensenyaren a vosaltres perquè no està bé. No caigueu en rutines, innoveu, eixiu-se de el comú (però tampoc massa). I tot això està molt be, però d’una cosa que si que m’he adonat es que la majoria dels mestres que ho diuen no prediquen amb l’exemple, i si els mestres que tenim, havem tingut i tindrem no ho fan, com podem fer ho nosaltres que no ho hem viscut mai?
Es clar que també hi han excepcions però igual no són suficients.
Canviarem algun dia?
El que passa es que tots ens diuen: teniu que ensenyar d'una forma distinta, no ho teniu que fer com vos ensenyaren a vosaltres perquè no està bé. No caigueu en rutines, innoveu, eixiu-se de el comú (però tampoc massa). I tot això està molt be, però d’una cosa que si que m’he adonat es que la majoria dels mestres que ho diuen no prediquen amb l’exemple, i si els mestres que tenim, havem tingut i tindrem no ho fan, com podem fer ho nosaltres que no ho hem viscut mai?
Es clar que també hi han excepcions però igual no són suficients.
Canviarem algun dia?
Fet d'armes
Aquest text em sembla una passada. També m’agrada molt el text “invasió” però com que es va llegir a classe, vaig decidir llegir-me un altre. Quant vaig acabar de llegir-me el text (bé, va se a meitat de lectura... però te igual) vaig pensar en els comentaris de text que fem a totes les classes, i en els autors dels texts. Si algun es llegira un dels comentaris que fem segurament l’haurem malinterpretat, o com a mínim, haver-li donat un sentit que ell (o ella) no hi havia pensat mai. És com quant en classe d’anàlisi, analitzem les obres de Mozart, o de Beethoven... “mireu quin recurs que gasta ací Mozart: està molt ben pensat perquè....” però igual Mozart no ho havia pensat, i va ser casualitat que ixquera així(també es cert que seria molta casualitat que totes les obres li ixqueren genials per casualitat). De vegades parlem de coses que no sabem. (Però per saber-ho cert, li ho vaig comentar al meu mestre d’armonia, i em va dir que si, que tot estava pensat. Es veu que l’altre dia va desdejunar amb Mozart i li ho va preguntar en persona...)
I ara parlant del text de nou...
M’encanta el to irònic que utilitza, i sobre tot, que es molt imaginatiu.
“Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.”
Al final del text veiem sempre la humilitat de Calders. Desprès de haver capturat el presoner podia haver demanat un ascens o qualsevol altra cosa, però nomes va demanar la bicicleta.
Es un text ple de significat i per suposat molt ben escrit, encara que de vegades, no pots traure li el sentit, perqué potser siga un text escrit per fer gaudir el lector, no fer li pensar en lo que està llegint sinó fer-li veure que es agradable llegir el text. Quasi sempre son textos molt quotidians i et sents identificat am les situacions (potser no en una guerra, però si en la mateixa situació que el soldat: sòl, pensant que la feina que fas no es important per que sense tu tot funciona bé... ) i amb un final inesperat.
M’agrada’t molt.
I ara parlant del text de nou...
M’encanta el to irònic que utilitza, i sobre tot, que es molt imaginatiu.
“Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.”
Al final del text veiem sempre la humilitat de Calders. Desprès de haver capturat el presoner podia haver demanat un ascens o qualsevol altra cosa, però nomes va demanar la bicicleta.
Es un text ple de significat i per suposat molt ben escrit, encara que de vegades, no pots traure li el sentit, perqué potser siga un text escrit per fer gaudir el lector, no fer li pensar en lo que està llegint sinó fer-li veure que es agradable llegir el text. Quasi sempre son textos molt quotidians i et sents identificat am les situacions (potser no en una guerra, però si en la mateixa situació que el soldat: sòl, pensant que la feina que fas no es important per que sense tu tot funciona bé... ) i amb un final inesperat.
M’agrada’t molt.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)